Per més ostentació que facis amb aquesta sola espelma
—sí, només una—, ser ric en futur no et permetrà
gaudir de cap renda perpètua, ni et donarà interessos.
Els béns efímers tenen el valor que tenen, momentani,
de gelat vora mar, de glop a la font entre falgueres.
El temps, gaudeix-lo perquè no podràs conservar-lo.
Arruïna’t rient com el cirerer picotejat pels pardals, de-
vasta l’alegria el més lentament possible,
atarda’t a passar per on ja hi ha les meves petges,
mastega bé el pastís, assaboreix-ne el gust desconegut
avui que t’endinses per primer cop en un mes repetit.
Perquè no en perdis el compte, tindràs aniversaris.
Els regals són la pietosa maniobra de distracció
que fa una infermera en clavar-te una agulla.

Amadeu Vidal i Bonafont, «Aniversari», dins Juny (Lleida: Pagès, 2012), pàg. 61

Un altre toc entenia el navegant en perduda mar,
un ample so de festa per camins esglesiers,
com invitant-lo al prec senyorial,
als mots que cridarà la seva gran fatiga.
Però les ones rondinen al seu entorn,
el voltaven ullals del ca enfollit de l’aigua.
Sabia llunyans el repòs i la riba
i s’atarda molt en els perills del viatge.
Car sentia por del nom del no-res
i emplena el seu buit de tristos mancaments.
Per qui ha temut passar a la fosca claror,
diuen les campanes paraules de mort.

Salvador Espriu, Final del laberint, XXIII (1955)