Un d’aquells anys, En Jaume va caure i, amb l’agitació, algú el va trepitjar. Es va fer un trau ran d’una cella i encara ara en guarda el senyal, emperò només es coneix quan fa mala cara, els dies que s’enfada, per donar a entendre a la gent que està enutjat. Dues dones el varen agafar, li netejaren la ferida i el portaren al metge.

Gabriel Janer Manila, Com si els dits m’haguessin tornat cuques de llum (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1979), pàg. 66

L’Hermina s’aparta els cabells del rostre, però hi veu amb dificultat. Mostra un dels ulls tancat a causa de la parpella inflada. Nota com la sang tèbia li llisca cara avall, un trau al cap la fa brollar amb força. Li costa respirar i es posa les mans a l’esquena, aquell dolor intens la manté doblegada.

Coia Valls, Etheria (Barcelona: Ediciones B, 2016)