l’amo m

Definició

Masover d’una explotació rural de Mallorca o Menorca.

L’amo En Biel des Rafal. Ha vingut l’amo de Son Fullana.

L’amo s’usa com a títol personal, anteposat al nom d’un home que tenga o haja tenguda qualque possessió d’altri arrendada (DCVB).

Etimologia

Segons Joan Coromines és un mot procedent de l’hispano-llatí amma ‘dida’ i ‘mestressa’, i sembla que ama i amo passaren al català per via del mossàrab o de l’aragonès. Amo s’usà primer en valencià, i després passà a altres parlars catalans. Amb el sentit d’‘home que cultiva una possessió rústica de la qual paga renda al propietari’, amo s’usa a les Illes des de fa cents d’anys, però no he pogut precisar amb exactitud des de quan. Entre els segles XV i XVIII el tractament que es donava a l’illa a l’arrendatari d’una possessió no era amo, sinó honor (reducció d’honorable), i així, en lloc de dir «l’amo en Pere», deien «l’honor en Pere».

Antoni Llull Martí, Prenint el demble a les paraules (Palma: Documenta Balear, 2009)

Usos

  •     —Si voleu aigo per rentar-vos, ja ho sabeu, en podeu treure del pou del Moro; trobareu es poal penjat a sa figuera, al mateix lloc que l’any passat. I vius que es poal no vos pegui per avall, que llavò és mal de treure. I si mai venguessin els civils i vos diguessin res, digau-los que teniu permís de l’amo. De vegades, aquesta genteta, quan més calor fa, més emprenyadors se tornen.
       —No passeu pena, l’amo, ho farem tot com vós heu dit.
       La primera nit tenguérem vessa de muntar les tendes i dormírem al Caló dels Pops, damunt les algues, però devers mitja nit baixà una guarda de vaques i s’ajupiren a dormir devora nostre. Se coneix que a l’estiu els agrada dormir ran de mar, per mor de la frescor, o ves a saber. I per acabar-ho de compondre, ens varen menjar els moscards.

    Emili Manzano, Pinyols d’aubercoc (Barcelona: L’Avenç, 2020 [2008]), pàg. 86
  •    —Bernadet… —vaig dir, amorosa.
       —Senyora… —va dir ell, i em va semblar que no m’ho deia a mi.
       —No em diguis senyora, Bernat, per l’amor de Déu. Tu no, tu no. Digue’m Joana, com quan érem petits. L’amo en Bernat —vaig dir a son pare—, digueu-li que em digui Joana i de tu…
       —Però vostè és sa senyora, senyora —va contestar la madona Bel, directa com sempre—. Ses coses són com són, i no ens toca a nosaltres de canviar-les.

    Maria Antònia Oliver, Joana E. (Barcelona: Edicions 62, 1992)

Tema de la setmana

Tractaments

Enllaços

L'escreix

Temes i etiquetes