—Ja he provat de donar-li brou i sopes de ceba; ho refusa tot.
   —Deu ser una tossuderia de les seves —féu el vell camperol, preocupat—, una mena de vaga de la fam per venjar-se i comprometre-us. Haurem d’avisar el metge —afegí, decidit.
   —Però —replicà Lluïsa, esverada—, el metge descobrirà que algú l’ha apallissat. Té tot el cos cobert de verdancs i de crostes.

Aurora Bertrana, Tres presoners (1957)

Va ser una sorpresa veure aparèixer al cap de pocs dies la Guàrdia Civil. I més descobrir que amb ells venia Ferroviari. Va fer com si no ens coneguera, i nosaltres vàrem callar. El capità va descavalcar, ajudat per Blas, i va seure sota el saüquer. La tensió era molt gran, ma mare es temia el pitjor: va mirar Ferroviari, que li va semblar molt més prim. Però no va trobar cap verdanc a la cara, semblava bé de salut. Què feia allí, acompanyant els guàrdies? On trauria cap tot allò?

Martí Domínguez, La sega (Barcelona: Proa, 2015)