Definició
Dit de la persona sense cap malícia, que és bona de natural o excessivament condescendent; babau, bonàs, calçasses.
És un bajoc, tothom l’enganya.
El seu germà era un bajoca a qui tots prenien el pèl.
Estaven els empleats municipals netejant el carrer i el bajoca del teu fill es va ficar pel mig i el varen arruixar.
En valencià s’usa només bajoca (en femení) tant per a homes com per a dones.
Etimologia
Probablement d’un llatí vulgar tardà bajoccus, variant morfològica de bajanus (d’on deriven bajà i bajanada), ‘natural de Baiiae’, ciutat de la Campània, coneguda per les insípides fabae bajanae posades en remull, d’on ‘tou d’intel·ligència’.
Usos
—Així que el diable li va dir que allò no era problema, que a canvi de la seua ànima li faria seduir la dona del batle. L’home, que no era tan bajoca com semblava…
Josep Vicent Marqués, «La Font del Llentiscle», dins Amors impossibles (València: Tres i Quatre, 1985), pàg. 55
—A mi no em semblava bajoca —digué el nét.
—A mi, sí; calla o no continue.Em despertaren uns copets a l’espatlla i, en obrir els ulls, vaig veure que una noia em mirava amb actitud interrogant. Devia haver dormit molta estona car el sol petava de ple en una paret de la classe. «Que faites-vous ici?», em preguntà. Amb la cara de bajoc que vaig fer-hi, la noia endevinà que no entenia res del que em deia. «¿Què hi fas ací?», em repetí, en aquell català afrancesat que parla la gent de la Catalunya de l’altra banda del Pirineu. Va semblar-me que l’única manera d’inspirar-li confiança era explicar-li tota la veritat i així ho vaig fer.
Francesc Grau i Viader, Rua de captius (Barcelona: Club Editor, 2014 [1981]), pàg. 109
Tema de la setmana
Insults més aviat insulsos