Després de l’aparador, va aprendre d’arreglar els prestatges: un lletreret a cada un amb el seu número i el seu baptisme, el passaport i la cèdula, i per fi, i després dels prestatges, el tracte: el tracte que havia de tenir amb les dones de la parròquia; una dotzena de frases que, encara que fossin sempre iguals, mai deixaven de fer efecte. A l’una un «Déu vos guard» amb somrís; a l’altra, una paraula, però ben dita; a les grosses un «vostè s’ha amagrit»; a les baixes, allò de «en els pots xics hi ha la bona confitura»; a les viudes un «què s’hi farà», i a totes un ditxo escaient per veure de fer-les badar i aprofitar el badament per donar un pam menos de gènero.

Santiago Rusiñol, L’auca del senyor Esteve (Barcelona: Edicions 62, 1979 [1907]), pàg. 47

La blogosfera literària va retenir l’alè durant unes hores (no massa llargues, per cert —el llibre és breu com la bona confitura). Després del magnífic discurs inaugural de Frankfurt, Monzó tornava a ser notícia: ja havia eixit al carrer Mil cretins, el nou volum de contes del nostre autor contemporani més universal. La portada del llibre fou immediatament reproduïda pels blocaires que havien deixat de banda una estona la pantalla de l’ordinador per anar a buscar un dels tresors de la temporada, els dinou contes de Monzó.

Maite Insa, «L’amo del ball» (Caràcters, núm. 42, gener 2008)