El director Bigas Luna ens va sorprendre amb un anunci en què un home asseu una dona al taulell de la seva cuina i, quan està a punt de tirar-se-la (ho sento, però l’espot és així d’explícit), ella nota que tot està fet una porqueria i l’obliga a netejar abans de continuar amb l’ajuntament. De manera que el pobre, que va llançat, s’afanya a deixar sense màcula les seves sabatilles d’esport, les cadires del pati i els fogons. El sexe val per vendre gairebé qualsevol cosa menys un llevaclaus; el producte en qüestió és un llevagreix.

Llucia Ramis, «Jenifer, la Juani i el llevagreix» (El Periódico de Catalunya, 17 de setembre del 2011)

M’hi vaig trobar un senyor vestit a l’europea, cabells i barba blanca, que ja d’entrada em va semblar que no era es poeta —perquè era massa vell, és clar. Me va allargar sa mà molt amablement i, en un francès sense màcula, me va preguntar en què me podia servir.

Maria Antònia Oliver, «Misteri de reina», dins L’illa i la dona (Barcelona: Edicions 62, 2003)