Un per un, va agafant els padellassos i els busca un possible company. Com més en troba, menys possibilitats d’error queden damunt la taula. N’unta la vora amb pega i els fa coincidir, pressionant lleugerament mentre el líquid enganxós fa el seu efecte. Satisfet, contempla el resultat. En alguns casos la cicatriu gairebé no es veu. En d’altres és més difícil, perquè el tall no és tan net, sinó que s’ha desfet en petits resquills. Amb tot, de mica en mica el Max torna a construir el que semblava perdut per sempre.

Care Santos, Desig de xocolata (Barcelona: Planeta, 2014)

En aquest relat —com en altres del volum— la meua feina és semblant a la de l’arqueòleg, el qual va reconstruint el càntir a còpia d’unir tots els padellassos que ha trobat en l’excavació. El càntir nou reconstruït, ¿es deu assemblar gaire al càntir original, que el temps ha esmicolat? Per als antropòlegs i recopiladors de la tradició oral, aquesta pregunta és fonamental: no és gens científic, diuen, això d’enganxar fragments, si hom no té la certesa provada que havien pertangut a la mateixa unitat.

Pep Coll, Muntanyes Maleïdes (Barcelona: Empúries, 1993)