En l’àmbit rural, s’acumulen des de fa segles muntanyes de mots per a descriure el paisatge, els animals útils i els inútils i qualsevol de les feines per a extraure’n profit. Però aquest munt de vocabulari s’ha anat fent invisible als ulls de molts parlants, perquè al camp cada vegada es pot viure més com a la ciutat. Les professions s’han escampat de les urbs als llocs petits i, pertot arreu, hi ha mestres, metges, administratius, venedors… En canvi, no es veuen tractors per les avingudes ben il·luminades de les capitals i, onsevulga, ben poca gent torna a casa amb les sabates plenes de fang. Per això, tantes i tantes paraules s’han reclòs als bancals i a les eres dels horts; esmorteïdes quan no les visita ningú.

Teresa Tort, 100 paraules ebrenques (Valls: Cossetània, 2019)

Onsevulga que siguis, les paraules
recordaran la mar si hi ha memòria.
Recordaran aquests ponents que esclaten
a la muralla blava de la tarda.
Recordaran aquest taüt de sol
a la plaça oblidada del migdia.
Recordaran lladrucs llunyans.

Joan Margarit, L’ombra de l’altre mar (Barcelona: Edicions 62, 1981)