A les pel·lícules dels anys seixanta i setanta les actrius i també els actors es despullaven molt. Ho justificaven dient que ho exigia el guió. Aquí vam haver d’esperar que Franco es morís perquè els guions fessin el requeriment —tot i que en vida seva van ser vistos alguns pits i culs—, i anàvem a Perpinyà per estar al dia de l’exigència en altres països. El cine francès i italià es va poblar molt de gent que, quan menys t’ho pensaves, es quedava sense un fil de roba. El cine suec tenia en això molta fama però la veritat és que a mesura que pujàvem Europa amunt els guions eren més reticents a obligar els actors a treure’s el vestit, conseqüència potser del fred que hi fa, potser d’una composició diferent de la moral.

Manuel Cuyàs, Enamorats de l’Audrey Hepburn. Notes de cada dia (Barcelona: Proa, 2015)

Enmig del desgavell que jo havia provocat amb el moble de les dents algú va treure en Jacob del llit de ma mare, a l’habitació de les finestres sense vidres, tal com l’havien parit, juntament amb ella, que tampoc no duia damunt la carn ni un fil de roba i no parava de tremolar, i van quedar tots dos al mig del passadís tan mudats de color que es podia haver afirmat, com sant Mateu, que vestimenta eius facta sunt alba sicut lux…

Ramon Monton, El nyèbit (Barcelona: Proa, 2003), pàg. 57