[Joan Sales] topava amb la dura realitat i al llarg dels anys només podria creure «en un miracle» que multipliqués com els peixos els lectors en català. Segons els ànims i unes estadístiques sui generis, calculava que en el desert del franquisme hi havia encara un oasi a Catalunya d’entre 3.000 i 10.000 famílies que seguien volent llegir en català. No li quadraven, però, les xifres quan veia que la Bernat Metge, amb els seus clàssics grecs i llatins, podia seduir-ne 3.000 mentre que la novel·la contemporània, amb singulars excepcions, poques, tot just si n’atreia la meitat.

Montserrat Casals i Couturier, «Lletres i xifres», dins Continuar el combat. L’aventura de Club Editor (1955-2011) (Barcelona: Club Editor, 2011), pàg. 23

Aquest és el miracle que els ciutadans demanem als governs: volem que els nostres impostos es multipliquin, com els pans i els peixos, en educació, salut i benestar per a tothom. En molts aspectes ja sabem que és impossible, i que les despeses en enllumenat, pensions o transports no sempre tenen un retorn econòmic immediat ni fàcilment mesurable. Ara bé, en l’àmbit de la recerca científica sí que esperem el miracle, perquè no parlem de despeses sinó d’inversions. De cada euro esmerçat en investigació n’esperem retorns en forma de medicaments nous, de millor coneixement de la nostra història o de formes d’energia netes.

Arcadi Navarro, «Els miracles de santa Garmendia» (Ara, 2 de juny del 2011)