Definició
Locució llatina que vol dir ‘del seu propi gènere’, ‘de la seva manera’, usada per a indicar el caràcter especial, original o singular d’una persona o cosa.
Té una manera de treballar molt ‘sui generis’.
Escrivia amb una ortografia i una sintaxi ‘sui generis’ que no hi havia manera de desentrellar.
Usos
Jordi Pujol ha explicat reiteradament el seu deute intel·lectual amb Herder i l’idealisme alemany. Però el pujolisme n’ha fet una traducció ben sui generis. Durant el seu llarg període de presidència, Pujol va pugnar en una doble direcció: mentre fomentava, a través dels nous mitjans de comunicació, el component més popularista de la Catalunya romàntica i noucentista, no perdia mai de vista la necessitat de preservar el consens social bàsic tot cultivant una mena de comunitarisme interètnic, que manlleva del personalisme catòlic.
, «Els déus abandonen el lloc», dins La rectificació. Cabòries, exhortacions i premonicions sobre Catalunya (Barcelona: Destino, 2006), pàg. 26La Maria Aurèlia venia de Roma, on havia assistit a un congrés o trobada del PEN Club. A Torí va fer sensació entre el personal del Teatro Stabile, perquè, encara que parlés un italià bastant sui generis, sabia expressar brillantment les seves idees i judicis. A més, els admirava que conegués tan bé la seva cultura i li agraïen que hagués traduït els escriptors italians de més anomenada: Pavese, Pratolini, Calvino, Pasolini…
Joan Antoni Codina i Olivé, «L’aventura teatral de Maria Aurèlia Capmany», dins Maria Aurèlia Capmany: l’afirmació en la paraula, a cura de Montserrat Palau i Raül-David Martínez Gili (Valls: Cossetània, 2002), pàg. 254
Tema de la setmana
Locucions llatines