La primera cosa que havia de fer aquell matí era anar a buscar els amics. Calia ajustar els rotgles i posar-se d’acord amb les xiquetes per al berenar de la vesprada. Ja m’havia oblidat de les estranyes premonicions del dia anterior, i pensava que la milotxa perfecta que m’havia fet amb les canyetes tan fines volaria esplèndidament a l’era de l’alqueria de la Palmera.

Joan F. Mira, Els cucs de seda (València: Tres i Quatre, 1975), pàg. 142