Tenim els que fan poesia (en prosa o en línies retallades) de la quotidianitat. Tenim els que glossen o transcriuen fragments d’obres d’escriptors amb una paciència i una dedicació encomiables. Tenim els que fan costumisme fresc i a vegades sanament emprenyat. Tenim els que ens expliquen coses del passat, del present i del futur, barrejades amb tafaneries literàries. Tenim els pesats mestretites que opinen un poquet del que saben una mica, bastant del que saben a mitges i molt del que no saben gens.

Teresa Amat, «El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs», ponència presentada a les jornades del mateix nom, celebrades a Sant Cugat del Vallès el 6 i 7 de juny del 2005

De tota manera, bo seria que el senyor Blair i d’altres polítics recordessin allò que ha escrit un periodista britànic, segurament un alumne díscol: els bons primers ministres tenen certa humilitat, lleialtat a la democràcia, creença en els parlaments, sentit de la història, mentre que els primers ministres dolents són arrogants (mestretites, en podríem dir), desconfien de la democràcia, menyspreen els parlaments, no tenen cap sentit de la història… Cadascú que atorgui el paper de bo o dolent segons li sembli, és clar.

Marta Pessarrodona, «La màgia de les paraules» (Avui, 6 de desembre del 2000)