I em naix com una fina, una benigna música,
i em ve com una llum, i no em menejaria,
no em mouria d’on sóc i seria com sóc:
és com una por, càndida, de que, en moure’m, es trenque
un tel, un tel primíssim, en mon cos, en ma vida:
de que es trenque aquest ordre de tendríssimes baves
seques de caragol, de fils de cucs de seda,
aquest ingràvid món —si parle, si em menege.

Vicent Andrés Estellés, «Coral romput» (1957)

Però el rellotge de mon tio Miquel no s’assemblava a cap. Era un quadre rectangular i prou gran, amb un marc de mig pam d’ample tot daurat, i dins del quadre hi havia una pintura d’un port amb bergantins i goletes i llaüts, tots al recer de l’escullera, i al darrere es veien casetes i una torre amb un rellotge, i quan en aqueix rellotge sonaven les hores, tots els barquets començaven a menejar-se com si els menejassen les ones de la mar de la pintura. I després se sentia una música, que era la seua veu però que semblava la veu d’una caixeta de música. I com aquest rellotge no n’hi havia cap al poble.

Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya (València: Tres i Quatre, 1976)