Era un local petit, pintat de verd clar, amb una olor de colònia que, en lloc de refrescar, embafava. La presència de cabells a terra i damunt de la bata blanca que li posaven li produïa una sensació d’incomoditat i fins i tot de fàstic. El barber era un home obsequiós i llengut que no parava de fer-li brometes pretesament sinceres i afectuoses. Quan el veia passar per davant la barberia, li adreçava unes salutacions efusives que feien pensar en una gran intimitat, cosa que l’avergonyia i l’exasperava.

Amadeu Cuito, El jardí sense temps (Barcelona: Quaderns Crema, 2004), pàg. 13

—Això no es fa, porc! Em sents? No ho facis mai més! —em va esbroncar.
   Vaig intentar protestar perquè quedés clar que no havia estat jo qui havia llançat l’escopinada, sinó ell mateix, però no hi vaig ser a temps.
   —Calla, llengut! —va cridar la senyoreta alhora que em clavava un altre mastegot, encara més fort que el primer.

Vicent Pallarés, L’àngel covard (Alzira: Bromera, 2004)