En canvi na Mel, el primer dia que va ser a casa, quan va veure que la Madona pujava a dalt, ella darrere darrere, primer sense poder, que es pegava unes morrades, la betzola, però una mica més tard, pujava com si no hagués fet altra cosa a la vida. També bordo a na Mel, que és emprenyadora com un infant d’uè i té molta de juguera. Jo ja tinc nou anys i només tinc ganes de jugar un pic o dos cada dia. Diuen que cada any de gos és com set de persona o sigui que feu comptes, ja he arribat a més de la meitat de la vida i, encara que me sent jove, ja no estic per segons quins trots.

Maria Antònia Oliver, «Blanqueta», dins L’illa i la dona (trenta-cinc anys de contes) (Barcelona: Edicions 62, 2003)

La Teresa s’ha estimat més tornar a la casa on s’ha amagat els darrers quinze dies, és un lloc segur, per ella no han de patir. Sí, ja t’ho explicaré jo, quina mena de vigilància fareu, pensa l’Éamonn, mentre surt de casa amb el Séan. Que ja no ens mamem el dit, home, que ja tenim una edat i a vosaltres se us nota d’una hora lluny que teniu juguera. Si voleu estar-vos sols una estona ens ho dieu tranquil·lament, no farem escarafalls i fotrem el camp.

Albert Villaró, Els ambaixadors (Barcelona: Destino, 2014)