No em vaig adonar que a mi també m’observaven i que devia fer una fila ridícula. Potser, qui sap, estava amb un pam de boca oberta. Perquè tot d’un plegat un home va sortir de darrere les taronges, va fer uns quants passos cap a mi i em va dir, en un to conciliador:
   —És un marabut.
   Jo sabia que els marabuts són homes sants a qui s’atribueixen poders especials. La paraula em va inspirar temor i vaig notar que el fàstic minvava de cop. Vaig preguntar, tímidament:
   —Però per què es fica les monedes a la boca?
   —Ho fa sempre —va respondre l’home, com si fos la cosa més normal del món. Després va fer mitja volta i va tornar darrere les taronges.
   En aquell moment em vaig adonar que darrere cada parada m’aguaitaven dos o tres parells d’ulls. La criatura estranya era jo, que havia tardat tant a lligar caps.

Elias Canetti, Les veus de Marràqueix (Barcelona: Flâneur, 2022), traducció d’Anna Soler Horta, pàg. 31

A la cambra de la rue Chauffour, en Joan anava passant les pàgines de la novel·la policíaca. En realitat, no l’hi havia dit tot, sobre el somni, a la Mercè. Si no, hauria tingut escàndol. A mig fer —ara se’n recordava claríssimament— havia passat allò que sovint passa en els somnis: que les persones, tot d’un plegat, es transfiguren i es converteixen en una altra. A dins del château, la dama de les trenes embolicades a sobre de les orelles ja no era la Mercè, era una altra.

Eva Comas-Arnal, Mercè i Joan (Barcelona: Proa, 2024)