Paule es va negar, malgrat els meus precs insistents, a posar per a cap més escultor després de la trista experiència amb el senyor Rodin. Com ja deveu saber, després de suportar les deplorables condicions de l’estudi, el resultat fou absolutament decebedor. Se li va dir de fer retocs una i altra vegada, però res a fer… L’obra li fou retornada, malgrat el preu desorbitat que en vàrem pagar: era un veritable horror. Ja coneixeu la reputació d’aquest artista, i per això se li havia fet l’encàrrec. Però aquelles faccions hieràtiques i sense vida no tenien la més mínima semblança amb el que fou un rostre encantador, intensament intel·ligent. I només sabrien mentir a qui, en el futur, hi cerqués el reflex del que va ser la nostra Pauline.

Maria Mercè Marçal, La passió segons Renée Vivien (Barcelona: Columna, 1995)

Mentre el metge signava el certificat de defunció, després d’haver explicat al vidu que, a na Ricarda, el cor se li havia aturat de sobte, perquè hi ha cors que es cansen abans d’hora, desafiant la lògica que regeix la joventut, el rostre de don Celestí semblava una màscara. Havia adquirit la duresa i el color de la pedra, tot ell convertit en un roc gegant. S’havia limitat a escoltar les paraules de l’altre, sense allunyar-se del posat hieràtic d’home que es reclou en el patiment.

Maria de la Pau Janer, Cartes que sempre he esperat (Barcelona: Planeta, 2010)