La senyora Miralpeix m’havia dit que tots aquests canvis venien pels coets que llançaven cap a l’espai, que embrutaven l’univers, i que feien que l’estiu ja no fos estiu i que l’hivern ja no fos hivern. I que el cel de Barcelona ja no seria mai més el cel d’abans, sinó una pàtina bruta i grisenca, com un barret que s’hagués posat la ciutat. Jo sempre l’havia vist així, un cel encapotat com si estigués a punt de ploure, i hi estava acostumada, però el senyor Duc em va explicar que la gotellada d’estiu netejava el cel i que aleshores Barcelona semblava la d’abans, neta i ufana. I va ser aleshores quan va començar a ploure, un bon ruixat de gotes grosses i espaiades…

, L’òpera quotidiana (Barcelona: Planeta, 1982)

El vent no desempara la costa, i generalment és aquesta tramuntana tan freda i tan baladrera. Els pescadors van aguantant-se com poden sota d’un cel carregat de boires, que ara i adés plovisqueja i ens envia fortes gotellades. Les samarretes i les camises estivals s’han substituït per les garibaldines fosques i gruixudes; les noies van abrigades com si fóssim a Nadal.

«Política i meteorologia» (La Publicitat, 24 d’agost del 1924) (reproduït a L’ànima de les coses, Barcelona: Quaderns Crema, 2001, pàg. 334)