Bat la pluja, a batzegades, el cim del Puig; arruixa les pedres antigues de l’ermita medieval; colpeja, amb grans gotes, el nostre cap, l’esquena suada. Des de l’altura parem atenció al renou que assaona els camps. El sentim i el veiem, ara que som al punt més alt del nostre país: la vall de Montesa, de Barxeta, l’horta de Xàtiva que envolta el Puig. Pertot arreu plou a gana, com si l’aigua l’hagueren amollada cel avall cavallera, potent i briosa… Tanmateix, on nosaltres som, dalt del Puig, a la replaça de l’ermita, no hi plou amb la mateixa intensitat: podíem dir que a males penes un arruixó intermitent, una pluja farfallosa.

«On habiten els déus de la Costera» (Noticias 7 Días, 10 de maig de 1997)