Quan per fi la vaig poder tocar amb les mans, vaig constatar dues veritats inequívoques: una, que és cert que els pagesos exageren. L’estiu havia estat eixut, certament, però la riera duia molt més de mig pam de cabal; els galàpets, si s’havien de morir, més aviat es moririen ofegats que no pas deshidratats. Dues, que l’Emilio en certa manera tenia raó, perquè d’aquells tres pams de cabal que baixaven, segurament només mig era d’aigua; la resta devien ser deixalles químiques i brutícia de tota mena.

Pau Vidal, Aigua bruta (Barcelona: Empúries, 2007), pàg. 35

De fet, en Tronc entenia molt bé per què Branca temia el cabram i els gats. Les cabres, per la impudència que tenien quan el ramat pasturava als volts d’ells. Bestiar capriciós, ardit, desvergonyit, saltaven la barralla, dreçaven les potes de davant contra l’espatllam d’en Tronc i a mossegades s’agafaven a les faldilles de la dona, queixalant, esqueixant, estripant amb destresa i delit.
   —Grana d’infern! —vituperava Branca entre planys i crits i mentre en Tronc, assistint impotent a l’envestida cabrera, s’inflava de ràbia com un galàpet indignat.
   Els gats eren molt diferents, amb el seu parlar melmelós, els gestos dolços, el pèl vellutat. Entraven tot cerimoniosament a la casa de la senyora Branca, quasi tímids, per quedarse arraconats, condormits, tan humils i devots resaires enfiladors de passatemps, que hom oblidava la seva presència… però en el temps de dir «Senyor!» es tornaven assassins d’ocellets.

Jordi-Pere Cerdà, Col·locació de personatges en un jardí tancat (Barcelona: Columna, 1993), pàg. 120