No diu cap mentida quan afirma que a Catalunya hi ha gent que ens sentim ciutadans de segona. Jo mateixa no passa dia que no m’hi senti. No fa gaire vaig haver de davallar d’un taxi quan el taxista, fort i no et moguis, em volia dur a la calle Nápoles i jo havia demanat anar al carrer Nàpols; no hi va haver manera, vaig haver d’anar a cercar un altre taxi que em volgués dur a ca meva.

, «Ciutadans de segona», Diari de Balears, 16 d’abril del 2007

Mentre anàvem cap al Mas Obac, la dona em va explicar que la casa havia estat buida des de la mort del vell Rossend. Que l’havia comprada l’americà aquell, el dels llibres, i que li havia demanat si es volia encarregar de donar la clau als treballadors que havien de fer la restauració. Que feia una mesada bona que el senyor americà s’havia presentat, empipat com una mona perquè les feines no estaven enllestides i que, fort i no et moguis, es va voler instal·lar, encara que no hi havia ni llum, ni les condicions mínimes.

«Mas Obac», dins Les claus de vidre (Barcelona: La Magrana, 1984)