[2 de febrer de 1939]  A les tres de la matinada arribà a can Sala Rosa Maria Arquimbau, desesperada de no trobar una cambra disponible en tota la ciutat. Gairebé dues hores, amb taxi, havia recorregut tot Perpinyà en va. Ni a les més humils fondes de sisos trobà allotjament. Després de prendre cafè amb nosaltres, tot i l’hora intempestiva, decidí anar a un poble veí on tenia parents. No vaig tornar-la a veure fins al meu retorn a Barcelona, fa uns quatre anys.

Miquel Joseph i Mayol, El bibliobús de la llibertat (Sant Cugat del Vallès: Símbol, 2008), pàg. 135

En les anomenades fondes de sisos (nom que fa referència al preu de l’àpat) s’hi va crear una nomenclatura, coneguda pels clients, de noms figurats, a mig camí, a vegades, entre l’humor, la metàfora o la poesia avantguardista, dels diversos plats: «una criatura» o «un sastre coix» (un ou ferrat), «una bicicleta» (dos ous ferrats), «saltabarrancs» (peus de xai), «peus de senyor» (peus de porc), «sopa de bales» (sopa de mandonguilles), «pedaços» (pota i tripa), «un pagès amb barretina» (trinxat de col i patata amb arengada), «serradures» (sopa de sèmola), «esquena de gos» (cap i pota), «arròs llec» (arròs sense carn ni peix), «un alcalde» (un pebrot escalivat), «un ànec mut» (bacallà), «mitja xerraire amb llàgrimes de manobre» (llengua amb mongetes).

Jaume Fàbrega, El gust d’un poble: els plats més famosos de la cuina catalana (Valls: Cossetània, 2002)