Però tot i aquestes lesions quan sortíem al pati es posava a jugar a bales amb els nois més grans que ell; jo m’asseia prop de la font i l’observava. Li veia agafar la bala entre l’índex i el polze i llançar-la amb precisió contra les que eren al flendi; el veia desplaçar-se per terra de quatre grapes per canviar de posició; el veia concentrar-se per fer punteria… M’atreia tant aquell nen que, a casa, em posava a jugar a bales sota la taula del menjador i algun cop anava a mirar-me al mirall només per girar els ulls com ell.

Jordi Coca, La japonesa (Barcelona: Destino, 1992)

A la sortida, amb la cartera a l’esquena, s’entretenien pels carrers. La tornada a casa, en deixar l’escola, sempre tenia les seves anades i vingudes, perquè ho aprofitaven per jugar a bales. A la plaça se’ls reuní un tercer company i van fer un flendi, amb les tres bales simètricament espaiades entre les dues ratlles de guix que convergien. A la primera tirada ja en va treure una, o sia que recuperava la seva. A més, quedà ben situat per a la tirada següent, quan també hauria fet diana, de segur, sense aquell peu que ventà cop a les dues bales que quedaven alhora que la mà el colpejava per fer-li caure la que acabava de treure del flendi. La bala rutllà darrera les altres. El ganàpia va inclinar-se a recollir-la mentre els altres dos corrien a recobrar les d’ells. Va forcejar breument amb l’intrús, que era més fort i ho aprofità per clavar-li un mastegot. «Mocós!», va insultar-lo, despectiu. Els companys, en lloc de defensar-lo, s’escapolien. Els ulls se li van omplir de llàgrimes. «Torna-me-la! És meva…» «Era teva», aclarí el ganàpia, i li clavà una altra clatellada.

Manuel de Pedrolo, Es vessa una sang fàcil (1954)