La Carme Vilalta m’esperava al despatx. Quan la vaig veure, em vaig adonar de dues coses: que li’n passava alguna de grossa i que no em faria la barba d’or amb ella. Li vaig pregar que s’assegués i que m’expliqués de què es tractava. M’ho contà tot fil per randa, ordenadament, amb resignació.

Jaume Fuster, «Presenti’s al mostrador d’informació», dins Les claus de vidre (1984)

El gruix eren nou-rics que havien fet l’agost amb l’estraperlo i altres martingales poc clares, com un que recollia la moneda republicana dient que no valia res, quan encara es podia canviar per moneda corrent, i es va fer la barba d’or. I ara es veu que a molts ja se’ls anava acabant la moma.

Joan Comasòlivas i Font, Conill amb sajolida (Palma: Moll, 2010), pàg. 42