—El meu marit necessita un ajudant. El sou, no cal dir-ho, seria generós.
   —Un ajudant per a què?
   —Per escriure les seves memòries.
   —Ah. —Una pausa—. No sé si soc…
   —Li prego que s’ho rumiï. I escolti la meva oferta econòmica abans de dir-me que no, sisplau. —La Nellie no diu res, però no vol sentir-la—. Li ofereixo mil dòlars.
   És una quantitat important, difícil de rebutjar per algú que guanya trenta-cinc dòlars al mes i que pot considerar-se ben pagada.
   A la Nellie l’oferiment li fa malícia. No li agraden els plans que no ha pensat ella. Però li agrada la Catherine i no vol ferir els seus sentiments. Així que li diu:
   —Podria donar-li una resposta quan no tingui l’estómac buit?

Care Santos, El boig dels ocells (Barcelona: Columna, 2023)

Despreocupat també per la salut, mossèn Joaquim feia temps que es trobava malament, però no va anar al metge fins que ja no va poder més. Li van diagnosticar un càncer d’estómac. Conscient que no li quedava gaire temps de vida, l’home es desesperava, li feia malícia morir-se sense haver pogut retornar els préstecs als bancs. «Em moriré carregat de deutes», va confessar a la neboda que tenia cura d’ell quan el van ingressar a l’hospital. La dona es va quedar esfereïda després d’esbrinar que el seu oncle devia als bancs més de cent mil pessetes, una quantitat que el bisbat no voldria assumir.

Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs (Barcelona: Proa, 2013)