Això, doncs, és un viatge a la deriva a través del país per veure si encara n’hi ha, de país, després que tants dels seus ciutadans hagin fet la puta i la Ramoneta, com si diguéssim, durant més de dues dècades. Això és un comentari no partidista, adreçat tant als barbuts de la transició com als pàmfils del nou mil·lenni; això és per als catalans que volen ser-ho, els que no volen ser-ho i els que no hi han pensat gens, sigui quin sigui el seu equip preferit, tinguin el nombre de fills que tinguin, parlin el que parlin.

Matthew Tree, Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix (Barcelona: Columna, 2001), pàg. 16

Catalunya sempre ha estat això: els famosos seny i rauxa, el voler i doldre, el poder i no llançar-se, la puta i la Ramoneta. Però d’aquesta contradicció essencial, en va néixer una cultura poderosa. Poderosa perquè era (i és encara) una cultura amb veu pròpia.

Patrícia Gabancho, El preu de ser catalans (Barcelona: Meteora, 2007)