Durant l’època medieval, en l’àmbit judeocristià, el llibre per antonomàsia era la Bíblia. Per a mi, avui, el llibre que reflecteix més, que engloba, que resumeix, desenvolupa i desgrana les idees de què parlo, el llibre dels llibres, és el diccionari general de la llengua. Si no fos que és ficar-me on no em demanen, diria que cal tenir-lo sempre obert, en un faristol, en un bon lloc de la casa, perquè ens transmeti la seva saviesa. És el llibre que conté tots els noms, totes les coses, tots els mons.

Jaume Cabré, La matèria de l’esperit (Barcelona: Proa, 2005), pàg. 106

Per a l’hora de la Història Sagrada, un embalum monumental de «làmines» en colors damunt un gran faristol posat en el lloc central permetia al sacerdot professor completar les seves explicacions amb unes imatges adequades que eren avant la lettre conformes a les normes més estrictes del realisme soviètic. L’incendi de Sodoma i Gomorra, «víctimas de la disipación y sus vicios», era d’un realisme impressionant. La dispersió de la gent al voltant de la Torre de Babel feia venir, veritablement, ganes d’aprendre idiomes. Però quan un dia el capellà ens va presentar una gran balena, de la boca de la qual sortia un jove molt simpàtic i molt ben pentinat, i va precisar que es tractava de Jonàs, que saltava a terra després d’haver passat quaranta dies a la panxa de la balena, vaig tenir, per primer cop, a quatre anys i mig, la sensació que m’aixecaven la camisa.

Eugeni Xammar, Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret (Barcelona: Quaderns Crema, 2007 [1974]), pàg. 26