Definició
1 Persona que, en un afer, una empresa, etc., ho fa tot, s’encarrega de tot.
2 Persona que fa de tot a casa dels altres.
Etimologia
Del llatí fac totum, ‘fes-ho tot’.
Usos
A la fi, dins el silenci de la nit, sentírem renou. En Biel, el cotxer i factòtum de la senyora, venia parlant amb la mula. Perquè, contrastant amb el luxe insolent de dona Xima, que tenia landó i criats d’uniforme, dona Maria Antònia arribava en una vella galera tirada per una sola mula. Aquell contrast l’he comentat posteriorment amb el senyor, que no pareixia concedir-li importància.
Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1961]), primera part, cap. 18
—Què té que veure es luxe amb ses qualitats morals, ni tan sols amb ses categories socials?Jo tenia quatre o cinc anys quan em van dur a viure amb la tieta —i en els meus records més llunyans ja trobo aquesta repulsió instintiva. Després, quan en vaig tenir nou o deu, va començar a barrejar-se amb l’admiració. Era un sentiment complex i tèrbol, semblant al que ens inspira una mòmia de sant. Ella treballava sempre en obres piadoses; en aquella època s’havia concentrat en l’Ajut a les Vocacions Eclesiàstiques, que solia anomenar per les inicials: l’AVE. De sobretaula explicava al seu il·lustre cosí la marxa d’aquesta institució, de què ella era el factòtum.
Joan Sales, Incerta glòria (Barcelona: Club Editor, 1999 [1956]), pàg. 264
Tema de la setmana
Aquesta setmana la cosa va de mots llatins. D’origen llatí en tenim una bona pila, però quasi tots els hem esmicolat primer i apedaçat després sense mirar-nos-hi gaire: l’arrel d’esmicolar és micca (‘partícula, engruna’) i la d’apedaçar, pittacium (‘tros de cuiro, tros de paper’). Però n’hi ha uns quants, d’aquests mots, que conserven íntegra la grafia (amb petites adaptacions com ara això dels accents, que els llatins no en gastaven) i sovint el sentit originari amb què els feien servir els romans fa vint-i-tres segles, si fa no fa. Relíquies que farem bé de conservar, doncs.