Per les seues jornades i més alegre que un gos amb un os, arribà, a la fi, el mig pollastre a la cort reial, i a cal rei de seguida! Com per art d’encanteri, res no se li coneixia del molt que portava dins. I pega amb la barana que volta el palau, i, d’una revolada, s’enfila al damunt del reixat que té la gran porta principal.

     Quic-quiriquic!
     Vaig a casar-me amb la filla del rei,
     puix sóc més ric que no ell,
     que gratant un femeret
     m’he trobat un dineret.

El rei, que s’estava passejant en aquella hora del matí pels horts del palau i era prop de la porta, el sent i s’ompli d’indignació.

«Història d’un mig pollastre», dins Rondalles valencianes 8 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 117