Li vaig repetir el nom de cada muntanya, perquè s’havien de saber els seus noms com s’han de saber els noms dels amics. Li vaig mostrar els rierols i els estanys, i també el gran llac, que és molt gran perquè els elefants i els lleons i els rinoceronts i els cocodrils volen molta aigua. Per això és gran, li vaig dir. Després vam saludar els boscos, els vam saludar com cal, no fos cas que es molestessin, tan espessos i misteriosos com són els boscos. I també vam parlar amb les palmeres, una a una. Les palmeres són solitàries, com el foraster, i era bo que el coneguessin i que parlessin amb ell per sentir-se millor.

Alfred Bosch, Les set aromes del món (Barcelona: Planeta, 2004)

La primavera del 1997, en Joan Parnau, president del Foment de la Sardana de Banyoles, es va atrevir a exposar seriosament el projecte als companys de junta. Ja ho sabia, que era una autèntica bogeria. Però un dia o altre ho havien d’intentar.
   —Envoltarem l’estany amb una gran sardana —els va dir.
   Havien fixat una data, el quatre de juliol de l’any següent, i van fer números: els calien set quilòmetres de braços enllaçats, set mil persones com a mínim. I centenars de voluntaris per coordinar-ho tot, un helicòpter per fotografiar la gesta, diners de les institucions, promoció als mitjans.
   Però sobretot necessitaven un bon motiu que mobilitzés tanta gent.
   —En Manel Saderra farà noranta anys i en Martirià Font setanta-cinc —en Parnau intentava engrescar els de la junta—. Podria ser el millor homenatge a aquests dos compositors que són com de casa.

Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Barcelona: Edicions de 1984, 2008), pàg. 237