—Em pensava que no hi havia res a fer davant d’aquestes desgraciades circumstàncies, però ara la fortuna ha volgut posar-vos al meu camí i no penso deixar passar aquesta oportunitat. Vós sereu el remei a la meva malaltia. No podríeu haver estat més oportú. —Va fer una pausa, es va escurar el coll i va ordenar als seus homes—: Lligueu-lo fort, que no s’escapi! El senyor Fernandes serà el nostre ostatge. Veurem si la dama us estima prou per pagar per vós el rescat que li penso demanar.

Care Santos, Desig de xocolata (Barcelona: Planeta, 2014)

En Marc va anunciar-los que havia tornat a pintar. La notícia va ser rebuda amb alegria i mostres d’afecte.
   —Ja era hora!
   —Com podies viure sense pintar?
   —Al·leluia! Ben tornat!
   Amb la cridòria, va costar una mica que la Lídia fes sentir la seva veu, que finalment va imposar-se, potser pel desassossec que destil·lava.
   —Sembla ben bé que estigueu tots d’acord que ha estat perdent el temps tots aquests anys.
   Va haver-hi un silenci petit, fruit de l’estranyesa i, immediatament, un garbuix de fresses que maldaven per trencar-lo. El xerric de les cadires pel moviment dels cossos; un que s’escurava el coll, l’altra que tossia; dringadissa de braçalets; el clic de l’encenedor i el minúscul crepitar del tabac encès; fins i tot va caure un llibre a terra, pataplaf.

Sílvia Soler, Els vells amics (Barcelona: Columna, 2017)