Crònica mallorquina (fragment)
Com evocaves Barcelona, aquella
de l’any cinquanta-cinc, aquell diumenge,
amb la teua muller, i sense un cèntim,
aquell diumenge de febrer, humil,
aquell fred pels carrers de la ciutat
terriblement estranya, on els teus versos
varen trobar obertes tantes portes,
i no tenies tu cap porta
on cridar; i evocaves Barcelona,
aquell cinquanta-sis, les mesurades,
doctes paraules, refusant la fúria,
recomanant fredor o bé distància,
aquell pudor o castedat inhòspita,
totes les cases amb estores grosses,
es parlava en veu baixa, gran silenci,
tu retenies les paraules, la
bruta alegria de crear i viure;
el teu desistiment, quan et va rebre,
aquell crepuscle, Salvador Espriu,
un moment únic en la teua vida,
i recobrares energia i fúria.
Ah, Salvador Espriu, com et recorde!
La delicada comprensió, l’amable
comprensió, l’home que lluita
feroçment amb el mot i amb el misteri.
No ens coneguérem; ens reconeguérem
pels senyals de la mort, pels seus arraps,
per la blancor de les parets o pel
cruixit d’alguna fusta en algun lloc.
Vicent Andrés Estellés, «Crònica mallorquina» (1968), dins Vaixell de vidre. Obra completa 8 (València: Tres i Quatre, 1983), pàg. 53-54
Comentaris recents
tarannà
Com es ben sabut, a l'interior del País Valencià...
mannà
El gran diccionari de la llengua catalana dona per...
anar lluny d’osques
A banda d'un petit senyal, una osca és també un ...
anar-li al darrere amb un flabiol sonant
Anar ‘radere’ de peix mort, a...
anar a la vela
La frase feta d'avui sembla una mica com l'express...