A dos quarts de quatre en punt en Jeroni va aparèixer pel fons del passadís del self service del menjador. Quan em va guipar i va alçar un braç per dir ep, ja vinc, els dos alumnes que m’havien fet companyia amb el cafè em van dir adéu i se’n van anar a classe de nosequè. No sabia ni com es deien, però ens havíem fet un tip de riure (ells, sobretot) amb la narració del meu debut com a interrogador, i a canvi m’havien obsequiat amb un bon motiu per apuntar-me al curset de teatreteràpia:
   —La profa està que t’hi cagues, Cami. Jo lo primer que faré quan arribi a sergent serà apuntar-m’hi.
   Era un bon argument, no es pot negar. Groller però convincent. I, tenint en compte la fama del curset dels trons al llarg i ample l’escola, no li devia faltar raó.

• Pau Vidal, Fronts oberts (Barcelona: Empúries, 2011), pàg. 104