Pius Alibek

El meu pare, fill hereu d’un terratinent, de jove havia estat un Don Joan i un aventurer. Un cop casat i amb fills, es va convertir en el més catòlic de tota la família. Els capellans i els bisbes sempre tenien la porta de casa nostra oberta. El capellà del barri ens visitava un cop a la setmana com a mínim i sovint es quedava a dinar. Quan algun clergue, fos del rang que fos, visitava la ciutat, sempre acabava venint a casa. Un matí de primavera, quan tenia onze anys i feia sisè de primària, el nostre capellà va aparèixer per casa acompanyat de dos capellans més vestits amb sotanes de color crema. Aquests dos, que havien aparcat la seva furgoneta Volkswagen de color blanc davant de casa, només parlaven anglès.

Tota la família es va reunir a la sala de convidats i el capellà ens els va presentar com a father Reagan i father O’Shea. Ens va explicar que eren jesuïtes nord-americans i els responsables del seminari jesuïta a Bagdad. Que estaven visitant els pobles i les comunitats cristianes a les ciutats iraquianes per reclutar joves devots amb vocació. Jo era profundament religiós, però fins aleshores no m’havia plantejat si tenia vocació o no. Va ser com si de sobte algú posés nom al que jo sentia. No vaig trigar a mostrar el meu entusiasme i a oferir-me per acompanyar-los al seminari, fet que va provocar les rialles dels presents.

Em van tranquil·litzar i m’explicaren que primer m’ho havia de rumiar i parlar-ho amb els pares. Em van dir que, en qualsevol cas, seria per al curs vinent, un cop acabada la primària, i em van animar a treure bones notes i a ser bon minyó. La visita va concloure i els capellans van marxar d’hora perquè encara havien de visitar moltes altres famílies.

La primera a reaccionar va ser la mare. Ho tenia claríssim. De cap de les maneres un fill seu tan petit havia de marxar de casa i menys per fer-se capellà. A més, va afegir, a la família Alibek ja hi havia un precedent. Feia molts anys, un parent del pare havia anat al seminari i l’havia abandonat al cap de poc. Els homes Alibek, en paraules de la mare, no servien per ser capellans. Els meus germans, tots els que tenien l’edat i el dret d’opinar, van mostrar-se unànimement contraris a la meva decisió.

El pare els va escoltar a tots. En acabat, i amb la serenor que el caracteritzava, va dir que ell no hi estava ni a favor ni en contra. Que personalment li agradaria que un dels seus fills es dediqués a l’església, però que l’elecció havia de ser del fill. Va prosseguir dient que si jo tingués una veritable vocació, seria injust que la família me la negués i s’interposés en el camí que la divina saviesa m’havia traçat. Que ell i la resta de la família haurien de respectar la meva elecció si jo realment sentia aquella divina veueta al cor. Llavors em va preguntar:

—Fill, penses que tens vocació?

—Sí.

—I vols anar al seminari? Recorda que viuràs lluny de casa i t’hauràs de sotmetre a una disciplina molt severa.

Ho tenia decidit. Disposant del vistiplau del pare, res em podia aturar. La notícia aviat va arribar a la resta de la gran família a Ankawa. Ningú, cap familiar es va mostrar favorable a la meva decisió. Fins i tot, algun oncle, mig en broma, va dir que em tallaria els collons si anava al seminari. Totes aquestes reaccions contràries i censuradores no em treien el son. Tenia el suport del pare i el respecte de la mare. Flotava, i tot el meu univers es reduïa a una espera.

Pius Alibek, Arrels nòmades (Barcelona: La Campana, 2010)