Aigua bruta
Pau Vidal
Empúries

Un detectiu que no és detectiu, un lingüista que no fa de lingüista, un riu, com diria el cantautor, que ja no és un riu… A Aigua bruta res és el que sembla i tot fa pudor de socarrim. O de contaminació. En Camil, que tampoc es diu ben bé Camil, treballa recollint argot per a l’Acadèmia d’Estudis Catalans, però té un projecte secret: actualitzar el magne Diccionari etimològic del filòleg Joan Coromines. A cavall de la seva moto recorre els pobles mogut per la seva vocació, la caça del mot, fins que l’atzar el planta bruscament davant del misteri: un excursionista mort, un riu contaminat, un científic desaparegut, una empresa farmacèutica poc transparent… Al ritme d’una investigació involuntària però frenètica, Aigua bruta transporta el lector a través d’allò que els biòlegs anomenen ‘el cicle de l’aigua’: del Pirineu al delta del Llobregat, passant per aqüífers, fonts i abocaments. Un cicle ple de culpables, incloses grans empreses públiques de subministrament d’aigua, amb la intenció poc secreta de denunciar l’últim crit en matèria de contaminació ambiental: els residus medicinals.

Fronts oberts
Pau Vidal
Empúries

Refet de les peripècies d’Aigua bruta, retrobem en Miquel Camiller al pis de la plaça del Diamant de Gràcia que comparteix amb sa padrina mallorquina. Filòleg obsessiu i immadur incorregible, ha canviat l’estrès de l’Acadèmia d’Estudis Catalans per la placidesa de l’Escola de Policia de Catalunya. Però qui mossos remena els dits se n’unta, i el cadàver d’un doctorand de Psicologia trobat al País Valencià l’obligarà a convertir-se en una mena de Sanxo Panxa de l’inspector Domingo. La universitat amaga moltes mentides i la xarxa encara més, però ningú supera les de la Juli, la seva becària manga. Això sí, de vegades jugar-se la vida pot tenir recompensa, i en Camil descobrirà que fins i tot les psicòlogues es poden convertir en un altre front obert.