Manuel Vázquez Montalbán

Passaran els segles i quan als historiadors se’ls acudeixi anomenar Edat Antiga al que avui anomenem encara postmodernitat, no tindran història tan exemplar per explicar com les trifulgues del tren d’alta velocitat, no per cobrir el trajecte Madrid-Barcelona sinó simplement per arribar des de la capital d’Espanya a Segòvia. Assistim al prodigi d’una obra semblant a les realitzades a l’antic Egipte o a Babilònia o a Palenque, velles civilitzacions que posaven dificultosament pedra sobre pedra, i així un dia i un altre, fins a acabar l’obra que amb els segles sortiria en més d’un National Geographic i sempre associada a l’emperador que la va fer possible. Ja Brecht es queixava amargament perquè s’han conservat les piràmides, però no les cases de tova dels treballadors esclaus que les van fer possibles. Sabem el nom del jerarca que la va encarregar, fins i tot el de l’arquitecte, però no el dels milers de treballadors que van morir en l’esforç.

En el cas del TGV hem estat a punt de lamentar una altra tragèdia. Una trentena d’obrers van quedar atrapats en un túnel com a conseqüència de l’incendi d’una locomotora. Comença a haver-hi una necrològica preocupant entorn d’aquest tren d’alta velocitat faraònica i a les lamentables morts i mutilacions de treballadors s’hi han d’afegir els forats que al TGV li surten sota de les vies, la baixa velocitat a què fins ara ha pogut arribar un tren d’alta velocitat i les dificultats de trajectes, estacions, terminis, com si estiguéssim parlant d’una obra quimèrica i ja nascuda inacabada. Tampoc les dates de compliment de la proesa queden clares i es mouen entre la realitat i el desig, entre el 2007 i el 2005, posant-nos en l’aire el cor als cardiòpates que potser no viurem prou per viatjar en aquest tren, encara que sigui en un mínim trajecte, Lleida-Barcelona, per exemple, o ni això, Mollerussa-Barcelona o Madrid – La Granja de San Ildefeonso. Ja em conformaria viatjant en aquest TGV, ja tan nostre, encara que fos utilitzant-lo com a tren de rodalies, però almenys havent experimentat la sensació de ritual ultimat, d’haver portat a les seves penúltimes conseqüències aquella proesa del trajecte Barcelona-Mataró amb la qual es va iniciar la història del ferrocarril a Espanya al segle XIX.

El patètic colossalisme assolit pel TGV s’ha d’associar a la personalitat intransferible del ministre de Foment, el senyor Álvarez-Cascos, suprem faedor d’aquest ferrocarril, encara que no sigui el responsable tècnic sinó polític de fer que algun dia arribi a Barcelona i a la Jonquera, sense la més petita possibilitat de cometre l’error de fer-lo circular entre Santurce i Bilbao o entre Pinto i Valdemoro. Sens dubte estem davant el ministre més xulesc de tots els governs Aznar i ha sigut xulesc en tots els seus ministeris, fins i tot en el de portaveu del govern, quan va ser qualificat de portacoz per Félix de Azúa, en un dels més inspirats rampells lingüístics del nostre sempre inspirat novel·lista, assagista i poeta. Si desafiant era el seu estil com a portaveu, recordem les actituds que va exhibir més tard, quan venia a Catalunya a recordar-li a Pujol quant invertia el govern centralista i espanyolista en aquesta perifèrica nació, i quan va començar a enfonsar-se en el chapapote acumulat a les costes gallegues mentre ell estava de caça, sense que mai s’hagi dit què estava caçant; feia tals braçades que va deixar tot el món empapat en tan sinistre beuratge, mentre ell quedava net, com acabat de sortir del bany després de la cacera.

Tampoc assumeix el senyor ministre responsabilitats polítiques en tots els errors del TGV, atribuïts quasi sempre a les diverses maldats conspiratòries dels socialistes, capaços d’anar excavant forats sota les vies, de nit, d’amagat, utilitzant els famosos comandos soscavadors de vies de trens que tots coneixem. Rere l’alleujament pel final feliç de la peripècia segoviana, quedem a l’espera del pròxim obstacle en el qual s’encastarà un projecte que pel que sembla va néixer estrellat, però no per les millors estrelles.

Publicat a l’Avui el 9 d’agost del 2003