L’expansió a tot arreu des del català és un fet incontrovertible. En castellà hi ha referència freqüent a les habitances rústiques, fetes amb toves o maons de terra i palla, com a característiques de les hortes de València i de Múrcia […]. També en castellà s’ha referit sempre sobretot a barraques de soldats i de gitanos. Des del català passà directament al Sud de França, també referint-se a les de soldats, que hom vol cremar; al fr. baraque (abans barraque, ja en el s. XV), i des del XVI hi és freqüent, aplicat a pescadors i soldats. Durant la guerra dels 30 anys, el francès va transmetre’l com a terme militar a totes les llengües europees: l’angl. barrack [especialment barracks ‘caserna’, 1678]; a l’al. baracke, al neerl. barak, a les llengües escandinaves i les restants germàniques, etc. Del francès pot venir així mateix l’it. baracca, almenys en el sentit militar. […] A diferència d’aquestes terres forasteres en català apareix amb aplicació molt més variada, que en el País Valencià es pot estendre igualment a construccions de pedra, i això és el que predomina en les zones rústiques del Principat i les Illes.

• Joan Coromines, entrada barraca, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. I, pàg. 668