«L’hortolana del Vernet», de Jordi Barre (popular) (Tradicionals, 1996)

L’hortolana del Vernet
creia que per millor cúller
se calia alçar del llit
envers deu hores de nit.
Doncs se n’anava per l’hort
amb una candela encesa
i sense escoltar la Teresa
que li deia «tenes tort, tenes tort, tenes tort».

Ella eixorida i l’ull viu,
anava per les vessanes
collint les cols, les patanes
i tota la fruita d’estiu 
i se deia tot marxant,
d’alegrament tota roja:
«Demà los sous, com la pluja,
dins la potxa me cauran, me cauran, me cauran».

Mes a l’endemà al matí,
quan va tornar de la plaça,
feia una mala grimassa
se’n poguent pas avenir.
El préssec era tot verd,
la poma era pas madura
la figa de coll de senyora
semblava figa de porc, figa de porc, figa de porc.

Ningú no havia volgut
d’aqueixa fruita macada
i la donzella apurada
mai més va cúller a la nit.
Vós que em veniu d’escoltar,
que la lliçó sigui bona:
a les fosques fruita i dona
mai se tenen de llestar, de llestar, de llestar.