Joana Raspall

Un rei rondinava
davant cada plat:
La sopa, aigualida!,
el pollastre, fat;
L’amanida, insípida;
el flam, mal quallat…
El cuiner ignorava
com fer-ho millor,
i sempre rebia
reganys del senyor,
que quan s’enfadava
semblava un lleó!

Captiu a la cuina
hi havia un ocell,
–potser era canari,
potser passerell,
però, segons deien,
savi, de tant vell–;
estimava l’amo
per dues raons:
perquè li xiulava
boniques cançons
i, si responia,
li dava pinyons.

L’home i el canari
s’entenien bé.
–Amo, si m’escoltes,
seràs bon cuiner.
Et diré què et falta:
l’oli, de primer;
al mar o a la mina
podràs trobar sal;
cull granets de pebre
d’aquell arbre alt;
de la remolatxa
o el rusc, tant se val,

trauràs mel o sucre
no gens lluny d’aquí,
d’alguna masia
poden dar-te vi
de la bóta vella
que se’ls va agrir.
Amb oli, vinagre,
pebre, sucre i sal
pots fer meravelles
si ho poses on cal!
El rei tindrà, creu-me,
un àpat reial!

…Això fou. El rei
menjà de bon grat.
El cuiner traçut
fou molt ben pagat.
I l’ocell? Mai més
no se n’ha parlat.