No parlar català a un immigrant és el pitjor favor que se li pugui fer. I, de retop, el pitjor favor que es pugui fer al concepte d’integració a la catalana i, en definitiva, a Catalunya mateix. Els immigrants que aprenen i parlen català són una mena d’herois perquè construeixen la Catalunya futura abans mateix que molts catalans s’adonin que aquesta Catalunya serà de colors diferents i amb una llengua parlada amb una munió d’accents diferents […]. Pensar que el català d’avui no és una llengua que pugui ser parlada per gent vinguda de tots els continents és d’un provincianisme miop que posa en perill la identitat del país sencer. El futur del català depèn de com els catalans vegin la seva llengua, i el millor instrument de mesura d’aquesta visió és l’observació de la llengua que parlen als nouvinguts, perquè a la velocitat a què moren les llengües —una defunció cada dues setmanes, segons els lingüistes—, només sobreviuran les llengües de territoris que combinin la policromia epidèrmica i la força identitària centrípeta. I el futur ja ha començat.

Joan-Lluís Lluís, fragment del capítol «Els immigrants heroics»,
dins A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena, 2011)