Francesc Parcerisas
Allà, a l’entrada, sense claror, els veig.
Viure i perdre’s, això ho és tot;
com una música d’ambre acariciant la mar.
T’estimo, fa el cargol màgic;
t’estimo, amb so de seda fa la mar;
t’estimo, repeteix la sorra al captard…
No hi senten, ni hi veuen. No hi ha res.
Res no és en aquest món embadalit
—¡vet aquí el guany secret que té la vida!
Feliços, absents, enduts, desbordats
per aquest món on tot és de poca cosa.
Només al fons dels ulls ressona, insomne,
l’eco silent: t’estimo, t’estimo, t’estimo.
Focs d’octubre (Barcelona: Quaderns Crema, 1992)
Comentaris recents
amarar
Curiós que en el poema que citeu de Vicent André...
moll -a
I encara m'he deixat la "molla" del pa, que a Pala...
moll -a
Hi ha els "molls" de cuina, que són unes pinces. ...
tant li fa naps com cols
Al cançoner popular també hi ha naps i cols que ...
com una sopa
Agafar un pop, és una expressió...