Francesc Parcerisas
Allà, a l’entrada, sense claror, els veig.
Viure i perdre’s, això ho és tot;
com una música d’ambre acariciant la mar.
T’estimo, fa el cargol màgic;
t’estimo, amb so de seda fa la mar;
t’estimo, repeteix la sorra al captard…
No hi senten, ni hi veuen. No hi ha res.
Res no és en aquest món embadalit
—¡vet aquí el guany secret que té la vida!
Feliços, absents, enduts, desbordats
per aquest món on tot és de poca cosa.
Només al fons dels ulls ressona, insomne,
l’eco silent: t’estimo, t’estimo, t’estimo.
Focs d’octubre (Barcelona: Quaderns Crema, 1992)
Comentaris recents
sonsònia
No veig clara l'etimologia que indiqueu; abans de ...
sanguinolent -a
El que m'ha sobtat dels mots d'aquesta setmana, é...
quinqui
No és, en general, que tinguem més mots, simplem...
quinqui
"un del sud *li digués a un rossellonès" : un de...
ouaire
Al Maestrat hi havia l'ovater, que recorria els m...