[1909]  Com els fundadors d’una nova comunitat religiosa, que comencen pocs i abocats a una existència de fam i de fe, perfectament combinades, els tres amics artistes s’havien reunit a fer vida en comú, en un taller esbatanat i altíssim, molt als afores de Madrid, del cantó que després seria la Ciutat Lineal, però que llavors només era un d’aquells suburbis erms, pelats, horribles, on l’ermot sembla de terra d’escudelles, i dels quals els madrilenys mateixos diuen que són llocs «en donde Cristo dio las tres voces». Mai no he sabut quines veus podien ser aqueixes; però, la imatge, l’entenc perfectament, i trobo que és de primera.

Gaziel, Tots els camins duen a Roma (Memòries, II) (Barcelona: Edicions 62, 1981 [1958])

Vejam si encarrilo la història
que et vull contar, i que la memòria
(de la invenció, no en faig ús)
em proposa feta per tu.
No sé quin nus subtil us lliga,
tu i el meu temps i aquelles vides
que un dia es van esbatanar
prop meu.

Gabriel Ferrater, «Poema inacabat», dins Les dones i els dies (Barcelona: Edicions 62, 1979 [1968]), pàg. 96