El que havia passat, però, amb la Judit de Serrasolses, l’única xicota de debò que havia tingut en Jordi, els havia sabut un bon greu, perquè ja els veien casats, només ells se saben el disgust que van tenir quan, al cap de tres anys llargs de festeig intensiu, els van dir de cop i volta que havien acabat i fora, la primavera passada ja va fer dos anys i tot encara segueix igual, en Jordi sense xicota nova, la Judit sense substituta. Cansat de portar-la a dinar i sopar molts dissabtes i diumenges, tip d’emportar-se-la de vacances cada Nadal i cada estiu, a veure, Ramon, si fan Pasqua abans de Rams, aquesta canalla, a la neu, a la platja i a tot arreu, fins i tot a Menorca i Andalusia, un vespre del mes d’octubre, se’n recorda com si fos ahir, es van presentar capcots i tristos a la cuina de Can Montalà i, després de demanar-los que s’asseguessin a l’escon perquè tenien una cosa molt important a dir-los, els van ventar la mala notícia. La seva mare havia pensat de sobte en un embaràs imprevist, de manera que se li escapà una mirada tan instintiva com ràpida a la panxa llisa de la Judit, però no estava embarassada, senzillament ho deixaven, engegaven a rodar tres anys de festeig ininterromput.

Antoni Pladevall, La papallona negra (Barcelona: Columna, 2009)

   —Tan malament estan les coses?
   —Pensen tancar la revista.
   —I això és la fi del món?
   —Hi ha més coses, ja saps, la família… De vegades et venen ganes d’engegar-ho tot a rodar.
   —Mi-te’l aquest; així, tan fàcilment? Doncs sí que us agafen aviat, ara, les neures. Escolta, no deus haver vingut a plorar-me, perquè si és així t’has equivocat de porta, germà.

Jordi Sierra i Fabra, L’estel del matí (Barcelona: Cruïlla, 1995), pàg. 126