Entrava en escena de frac i pantalons
ajustats fins al genoll, amb un clavell
blanc al trau, i recitava el pròleg
de la farsa. Després reapareixia
transformat en marit, inspector
de policia i successivament
en la muller, en un jove amant
i en un vell, sord com una tàpia;
tot això canviant en un batre d’ulls
i cantant de baríton, de contralt,
de tenor o de baix. El públic
dubtava que fos un artista sol
el qui feia tots els papers.
                                               A l’últim
el reclamava en escena i cada vegada
entrava amb el frac de color diferent.

Joan Brossa, «Fregoli», dins Poemes de París (1956)

«Tenc una fam que m’alça», va confessar Francesca Bennàssar a la Batlessa. «No passis ànsia. Sempre ens oferiran quatre bessons d’ametla i un glop de Delapierre», va animar-la ella. I així va ésser. Els cacauets s’acabaren en un batre d’ulls, perquè l’art fa entrar en gana. Així, rosegant cacauets i amb una copa a la mà, la Batlessa va fotografiar-se amb l’artista que havia penjat la seva obra a les parets.

Llorenç Capellà, «La nit de l’art» (Diari de Balears, 27 de setembre del 2004)