De què servia la nostra organització de noies i dones joves? Hom podria creure, després d’això que acabo d’evocar, que érem un grapat d’eixelebrades que ens passàvem el temps visitant presidents i discutint rucades. Doncs no. Fèiem d’altres coses i no foren totalment inútils.

Teresa Pàmies, Quan érem capitans (1974)

Es feia tard. Els carrers s’anaven buidant de presències femenines. Les dones es tancaven a les cases, mentre que els homes omplien les tavernes. Sota la llum dels fanalets que els comerciants encenien a la porta de les botigues només s’hi veien homes. La noia s’havia acostat massa a ca l’Alí. De vegades es comportava d’una manera eixelebrada, com si les normes i les convencions socials no fossin un obstacle per a ella. En aquell rodal, de cop i volta, era l’única dona visible en molts metres a la rodona i ara s’exposava al perill de l’excés de confiança en ella mateixa.

Montserrat Segura, La reina faraó (Girona: Gorbs, 2014)