Als quinze anys havia patit un brot creatiu, una melodia pelada que calia vestir. Com, si ell no en sabia? Aquell vespre, sopant, li havia fet aprendre la tonada a la mare; després, davant l’estufa, s’assegué als seus peus, i mentre ella cantava, en Manuel amb la trompeta entre els genolls buscava a cegues acompanyaments que hi anessin bé. «Do, do do, fa, fa, fa…». La sardana va arribar a tenir nom: «La mare i jo». És tot el que en resta.

Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Barcelona: Edicions de 1984, 2008), pàg. 233

Entre uns i altres van fer possible la notació que ens ha portat a l’actual, que és la millor que s’ha trobat, per bé que no sigui perfecta. Crec que el fet de posar nom a les notes (un nom cantable que, si més no en el solfeig, va fer canviar aviat l’«ut» incòmode per un més cantable «do») va fer que hi hagués moltes coses guanyades en el terreny de l’escriptura i la lectura musical, perquè, com sabem nosaltres perquè n’hem parlat fa poc entre violes i llibres, com saben perfectament els lingüistes i els filòlegs, com ens recordava fa poc l’enyorat Laforgue i com saben en general totes les persones sàvies, el nom fa la cosa.

Jaume Cabré, La matèria de l’esperit (Barcelona: Proa, 2005), pàg. 68