Vaig perdre la gana i no sabia pas com fer-m’ho per tornar a veure Leukoion i manifestar-li com m’agradava, d’una manera que escaigués a una noia lliure. Em despertava sovint a la nit, o, si dormia d’un son, em desvetllava més d’hora que abans d’haver vist l’estimat. Em penso que fins i tot m’hauria posat malalta, menjant tan poc, si no hagués estat per Bombica, que va endevinar el meu mal i va anar d’amagatotis a trobar aquell noi que em feia torbar només amb la seva imatge.

Maria Àngels Anglada, Sandàlies d’escuma (Barcelona: Destino, 1995)

Jo, com a alcalde, he de vetllar per tothom, igual que un pare vetlla pels seus fills, i tan veí de Cantalaigua és aquell a qui li agrada posar-se la roba interior de la seva dona i mirar-se a l’espill quan es pensa que no el veu ningú, com qui va, d’amagatons i a hores cautes, a escriure porcades contra l’alcaldia a la porta de l’Ajuntament…

Jesús Moncada, «A l’Hèctor el que és de l’Hèctor», dins Històries de la mà esquerra (1981)