El passadís continuava desert. Calia que fos desert, perquè un espectador a deshora hauria aixafat la guitarra del guionista. Te n’has anat fins a la cambra buida del fons i has introduït la clau que duus a les mans al pany, forçant-lo. La porta ha quedat tancada i el pany, espatllat. T’has arreglat el barret i el nus de la corbata, has mirat l’ascensor i t’has decidit per l’escala.

Jaume Fuster, Tarda, sessió contínua 3,45 (Barcelona: Edicions 62, 1976)

València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells dies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
El metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.

Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1971)